Amb un gest de veneració, la dona marroquina es dirigeix vers un grup d'escultures que ocupa un racó del vestíbul de l'hospital infantil. S'atura davant d'una d'elles, llarga, amb una mena de braços alçats implorant al cel.
La dona -vel marroquí, que ella creu que la guarda de totes les mirades, falsa i lleu intimitat- treu un paper doblegat de la butxaca de la gel•laba i, devotament, el deixa als peus de la implorant.
Sembla sola, es creu sola. No; se sent sola. Sense família, sense mesquita ni Al•là. Potser ha confós la figura amb un déu o amb l'àngel de totes les religions i, per això, ha deixat una pregària ancestral escrita a corre-cuita en un boci de recepta de l'oncòleg, que tot just acaba de visitar el seu fill d'onze anys.

Fotografia: Roser Lanaspa