|
Vull bellugar-me i no puc, en Martí m'acarona el cap i les orelles, vull bellugar la cua per dir-li que m'agrada el que em fa, i no puc.
El morro se m'està secant i no puc obrir els ulls. Voldria fer saltirons entorn d'en Martí però no puc.
En Martí no sap el que em passa, només té tres anys.
- Tros
- Tros!
- Troooosssss!!!
Penso: "Ves cridant, ves, jo ja et respondria amb un lladruc si pogués"
En Martí no sap o no pot entendre el meu pensament.
- Papa! Mama!
- Paaaaaaaaapa!
- Mmmaaaaaaaamaa!
I em senyala amb les seves manetes molsudes:
- En Tros...
En Josep i la Gemma, els pares d'en Martí, em toquen amb molta cura, el morro, l'espatlla, les potes. M'acaronen amb tendresa i després es miren entre ells.
- Dorm Martí, en Tros dorm...
- No, dormir no, - mig plora en Martí.
- Sí, Martí, en Tros està molt cansat i ara dorm, recorda que en Tros és un gos molt vellet, ha viscut molt i ara està molt cansat, molt, molt, i ha de dormir moltes hores. - li explica el pare.
- Sí? Però si és de dia.
- No importa que sigui de dia, Martí, ha de dormir moltes, moltíssimes hores, potser dies i nits senceres, fins que estigui descansat del tot.
- I no podrem fer soroll? En Martí calladet molts dies?
- Ja, ja, ja, no reietó meu, no, - respon la mare, portarem en Tros a cal veterinari perquè ningú el molesti i descansi tranquil•let.
Així que només estic dormit? No m'he mort? O això li diuen a en Martí perquè tenen por de dir-li la veritat? I, si m'he mort, perquè entenc el que diuen?
Oh! Oh! Oh! Ara m'alcen i m'emboliquen amb una flassada i em porten fins a cal Vicenç, el veterinari. Vull bellugar la cua!!!
El veterinari m'escolta el cor i em palpa l'estomac, es mira a en Josep i na Gemma i fa que no amb el cap. Diu: "Era molt vellet, ha mort."
- Dormirà molt, cens? -pregunta en Martí.
- Vicens, -corregeix la mare.
- Molt, Martí! En Tros dormirà per sempre. En Tros era molt vellet i s'ha mort - diu el veterinari
- Però... jo vull jugar amb ell!
- Martí, escolta bé. - En Vicenç agafa el nen a coll i li parla amb cura, jo paro l'orella però no puc aixecar-la per molt que ho intenti- En Tros és mort. S'ha acabat la seva vida. Com les flors que es marceixen i deixen de ser flors. Però... podreu jugar junts sempre que tu vulguis, només hauràs de somiar-ho. Pots visitar el seu somni, Martí, només has de voler-ho i sereu junts.
O sigui que sóc mort però puc somiar? Però, quan somio és que dormo i quan dormo em bellugo, respiro, esbufego...i ara res, res. Ai!
- A la nit, quan els pares et posin a dormir, tu tanca ben fort els ulls i imagina en Tros, immediatament et trobaràs amb ell i podreu jugar tan com vulguis.
I si aquest marrec no somia amb mi, què? Que ja començo a estar un xic enfadat! És que jo no conto per a res? Ei, què passa?
- Mai tindràs mal somnis, Martí, perquè sempre serà amb tu en Tros, que farà fora amb els seus lladrucs tota cosa que t'espanti. - li explica la mare.
Ara em toca fer de mainadera dels somnis, feina, sempre feina! Ei! Mira, què bé! Encara remugo!
- En Tros ha mort, no el podràs tocar però si imaginar. - li diu el pare.
- Digues-li adéu amb la maneta, Martí -li fa la mare.
Veig com en Josep agafa a coll en Martí i surten de la consulta. Em poso trist. En Vicenç em tapa amb un llençol i em diu en veu baixa: "Adéu Tros, fins aquesta nit dins el somni" i somriu.
Fotografies: Joan A. Febrer
Aquest conte el vaig escriure per a un nen encantador, Martí, pensant en el Tros, el gosset d'en Joan A. i una mica, una mica, de tots. Amb l'esperança de que la màgia del somni els uneixi.
|
