No vacil·les, dona de mar,

tens arrels per fer-te terra

i goig d’escuma blanca

per ser serrell d’onades,

glopades de vent. Si cal.

Et reconec en la lluita,

sirena de les utopies,

el far no és cec, només

intermitent, un pacte.

Has estimat el dolor,

lliri de mar somort,

ho sé. Jo també he nuat

els segons exhausts amb

falgueres blanques.

Després de tot, tu i jo,

som platges nodrint

el paisatge de bonança,

mai barques ancorades.

Per a la meva estimada Carme,

avui que fa 50 anys.

Marta Pérez i Sierra

22 de maig de 2010