365 contes de nou

 

De nou, col·laboro en el blog de Bajoqueta 365 contes   

                                                         Un bonsai dins meu

                       

Un bonsai dins meu

M'he empassat un pinyol de cirera sense adonar-me'n. Tusso. Res, no surt. Me'n vaig a dormir i la nit és un somni carnós, vermell, rodó. Vaig sopar massa, del cert. Em llevo, em fico a la dutxa i, en afaitar-me, la maquineta s'encalla just sota l'orella. Déu meu! M'ha crescut un cirerer a l'orella! Què faig? Surto corrents cap a la farmàcia. La farmacèutica és amiga meva, ella sabrà què fer. M'aturo en sec, no m'he vestit. Reculo. A l'armari mirall del dormitori, així, vist de cantó, sembla que porti una flor. I si em disfressés de bailaora ?... No, millor que no. La farmacèutica m'adreça al jardiner, que em fotografia l'orella. Bé, no, el cirerer que tinc a l'orella. De tots els angles, metòdic. Pregunta: Puc agafar-ne una mostra?. Amb les tisores de podar escapça una branqueta, sap greu, sap greu, no puc arribar a les arrels.

(continua)

Jo l'increpo, una mica molest:
-Com ho veu, doncs?
-Som a la primavera; en pocs dies, florit - respon, professional.
Marxo. Vull arrancar-me'l, però em fa por. I si darrere les arrels hi surt el cervell? I si em quedo sord? Tinc un bonsai dins meu! Camino abatut amb el cap inclinat, per compensar el pes del bonsai de cirerer.
Quan arribo a cal metge el bonsai ja ha florit i sembla que porti un monyet blanc, com de iaia, però en el perfil.

Foren un seguit de dies molt atapeïts: radiografies, hospitals, els de l'associació Catalana de Bonsais, ressonàncies, el regidor de medi ambient de la Generalitat, hospitals, la tele, ma mare.
A la fi em varen operar. El diagnòstic: terra de bonsai . La sentència: quinze anys i un dia.
No m'hi vaig poder estar, va ser un impuls incontrolable; post- traumàtic, al•legà el meu advocat a la meva defensa. Ara no ho faria pas, de llençar escales avall el pobre noiet aquell, infermer, zelador, no ho sé pas, que em va dur el sopar amb un platet de cireres de postres.

Text: Marta Pérez Sierra
Il•lustració: Sali

 

Dedicat al meu fill Agustí que s'ha enamorat dels bonsais

Si vols descarregar-te el conte en pdf, fes clic aquí
[ Escrit per Marta el dia 26/07/09 08:21 (296 lectures i 3 comentaris) Actualitzat el dia 12/09/09 14:32 ]

Comentaris
1
Ja t'he dit que m'ha semblat fantàstic.

Ara he d'afegir que m'agrada el teu blog i l'afegiré al meu.

[Escrit per rosa roig el dia 26/07/09 09:10.]

2
M'agrada molt menjar..es ben conegut...pero sempre per la boca, es clar. Pero l'excepcio esta cuan escolto o legeixo en veu alta els teus relats, llavors, Si, menjo per les orelles, doncs es un verdader plaer per aquet sentit escoltarlos. Anim Marta cada cop ho fas millor, i mira que es dificil...(lo de milloraro vull dir).

[Escrit per joan el dia 27/07/09 07:37.]

3
Gràcies Rosa!
Joan, ets un trapella!

[Escrit per Marta el dia 13/08/09 07:54.]


Afegir comentari:

El teu nom
Comentari
 
seguim.com
Get Firefox rss Creative Commons License