Marta Perez i Sierra

Poema de Nadal 2009

 Misteri de Nadal

 ... I parlàvem del Misteri. I dels pares i els avis,

i filosofàvem i rèiem...

 Que Nadal ens hi porta, ens el recorda com mai,

en el racó profund de la nostra solitud,

el recambró dels neguits i els somnis,

de les esperances... Allà on encara

ens veiem en la forma original...

 Hem canviat, però ens queda amor per amollar,

gent amb qui creure, voluntat de ser millors.

I solament volem ser u amb nosaltres mateixos

i amb aquest Misteri de l’Univers,

que no entenem, però del qual formem part.

 I filosofàvem i parlàvem de totes aquestes coses

i les nétes entraven i sortien de la conversa...

I sentíem una gran dolcesa al cor, i agraïment,

perquè Déu ens protegeix.

I oloràvem Nadal, tot anant cap al Misteri.

                                       Rosa Artigas, Barcelona 2009

Perdut el bagatge, mare, ets l'essència del teu antic viure:

coratge, intel·ligència, geni, humor...
Que encara ara, ombra de tu mateixa, tens l'impuls als ulls.
Els teus ulls...
a voltes desconcertats com un llampec que s'esmuny...

Perdut el bagatge, dona estranya de tu, que t'han fugit les paraules
i només et queden les cançons antigues...
Però encara aprenc de tu, mare, que camines endavant,
sempre endavant,
i em fas entendre la vida des del teu esment borrós...

Encara aprenc de tu, ocell que arrossegues l'ala,
però tens la inèrcia de viure cantant...
Aprenc de tu, mare, que estimes, que saps dir el teu nom
-el teu bell nom: Maria-
i cada dia em saps perdonar.

                                       Rosa Artigas, 2006

Oh, com te'n vas dia a dia, lentament,
a mesura que vas perdent els mots
i van guanyant espai
els clarobscurs de la memòria...
Però jo et sé per sobre meu i de tothom...

Que sento el teu ponent flonjo de núvols
Que velen i desvelen el paisatge...
I mai no sabré per on vas errant,
Ni si veus passar els trens
Que ja no et paren a les estacions.

Et miro als ulls per saber de tu.
Voldria entrar-hi més endins
per esbrinar-te el pensament,
però tot són dics de buidor
que em deixen fora del teu jo.

Entre telons grisos de silenci
te'n vas a poc a poc, sense presses,
com qui assaboreix l'ombra del camí:
saludes la gent i a tots fas la rialla...
I camines endavant, jo sé cap on.

Com replegues les ales mansament
I et clous per a la hivernada!
Oh, mare! El cos recula i s'encongeix,
Mentre l'esperit avança, tot essència...

A l'alta nit, escolto el teu pas desdibuixat
I em sento òrfena a destemps.

                                Rosa Artigas, 2006