Dues poesies de Sònia Moll dedicades a l'amistat. La primera, Amic, pensant en alguna amistat especial, molt propera, i la segona, Totes dues, dedicada a la seva amiga Júlia i a totes les dones, amigues, en general.
AMIC
Amic,
et tornaré a esperar
a l’hora que solíem,
la del silenci xafogós, la de la llum
sobrera, l’hora en què l’estiu
és l’aliat perfecte
que ens cobreix les espatlles
quan baixem de puntetes
les escales de casa
i escapem dels adults i del silenci
que no és nostre,
i de la llum que encega.
Et tornaré a esperar a l’hora de la sesta,
al nostre cau secret,
segur que te’n recordes,
que no et caldrà cap mapa,
que tancaràs els ulls i t'hi durà l’anhel.
Em trobaràs, si véns,
al centre més profund
del bosc que és nostre,
on recula la llum i agonitza el silenci,
on cridem i riem i ens barallem
com cadellets de llop, i ens estimem
d’aquesta manera estranya,
incerta.
I després tornarem a casa pel camí del riu
amb l’olor de la terra
adherida per sempre a la pell
i als cabells i al ventre,
i menjarem olives i mel i pa,
i esperarem una altra tarda idèntica,
de llum desorbitada,
que ens recuperi.
TOTES DUES
Vaig aprendre a estimar
les tardes de diumenge
el teu barri adormit enllà dels vidres,
l’aroma del te verd, el moviment
harmònic dels teus dits plegant la roba
i la mirada atenta als mots que compartíem?.
I no he marxat mai més de tu,
ni de la sala càlida
que ens guarda les converses
i els silencis quiets de totes dues
i aquesta nostra manera de riure.
No me n’he anat mai més,
ni de tu ni del pis ni dels diumenges
que ens agombolen
com una mare antiga.
Defora, contra els vidres, espeteguen
les incansables veus dels qui asseguren
que no pot ser possible,
que no pot ser probable,
que no pot ser estimable
aquesta tarda nostra, única,
de tendresa i companyia;
que som dues, i que hauríem
d’envejar-nos en el fons,
i simular somriures i clavar-nos
navalles per l’esquena,
i odiar-nos en el fons, també,
sense mesura.
I qui se’ls creu?
Tu i jo seguim teixint converses plàcides,
infinites, que ens salven,
que ens fan germanes i ens fan còmplices,
i estimem els diumenges adormits
que ens agombolen
com una mare.
De la meva estimada amiga Sònia, del seu llibre Non si male nunc (2007)
LES TARDES QUE NO VÉNS
Les tardes que no véns
esfullo margarides
i em bec el fosc silenci
a glops descompassats.
Les tardes que no véns
conjuro la tristesa
escrivint-te en els vidres
pels camins enyorats
del meu alè.
TERANYINES
Teranyines al fons del paladar,
com filferros. Silencis embrutits
i malsons infantils sota les mantes.
«Si calles i empresones l'aire al pit,
la por se n'anirà sense trobar-te.»
La teva pell de nena amaga un monstre
que no apareix als contes que t'expliquen.
En coneixes el rostre i el respir,
i saps que es recargola en el teu centre
com una serp immund
Calles, doncs,
aferrada al conjur que ha de salvar-te,
i exilies el cos que han profanat
(li negues l'existència,
el tacte)
El dia que podràs estimbar el fàstic
en l'abisme del cos
ja no et caldran
conjurs irreductibles.
Si vols saber-ne més coses de Sònia fes click aquí i també aquí
Sònia Moll a Poesia de guerrilla
Tornar a Poesies d'altres
