Potser tu em podries dir

de quina matèria estan construïts

els somnis.

Tu que pertanys a la música

i a la innocència, que ets d’aigua,

de blaus insondables, de llum.

Quan la monotonia implacable

et turmenti, les presses t’absorbeixin,

sigui àrida la paraula i trencadís

l’horitzó que esgarrapes...

Quan, aclaparada, tot siguin miratges,

i els somnis no et llisquin pels dits,

fes un petó...

Arran de llavis et deixo tot l’amor

que he anat trobant pel camí de la vida,

les ales del batec del mar, les pessigolles

de l’afany, torrades amb mel,

el bàlsam de la infantesa, fruits secs,

el pol·len de la casa on has crescut,

i les petjades sense fang de les petites fades.

Sentiràs el teu ritme i el tacte de l’amor.

Tu, que ets veritat indiscutible, que saps

de la pols dels estels, del vèrtex del silenci.

Marta, sabràs explicar que els somnis

són fets de fil de sucre candi transparent

indestructible.

Per a l’estimada Marta Capel