si l'amic ho rep quedarà molt content i extasiat davant aquestes falgueres dolces aferrades als dits dels peus i que li surten pels mitjons

Marta, és preciós, m'encanta!

Del jardí
on infants ens perdíem
vaig conèixer les flors
que et duien
la llum dels colors,
les plantes
que et treien
les paraules del cor
i els fruits
que et donaven la vida.
Entre arbres gegants,
arrossegant-nos
a quatre grapes,
trobàvem amagatalls
als nostres petits mots.
Des d’aleshores
els arbres ja no són gegants
i les plantes llueixen ferides
les tiges de les flors marcides.
Només em queda
l’encert del record,
de les tombes
de les nostres paraules mortes,
ja no és la fulla
de la mangrana transparent,
però encara és dolça,
tacant la pell del roig
que cau dels núvols de sang.
Resto amagat,
en el racó fosc i humit
on les falgueres lluiten
per ser les reines del jardí.

UAU!!!
Aquest poema és molt bo! I bonic! I em segueix el que jo he escrit! GRÀCIES!
No sé ben bé qui ets, però. Ets l'Anna?