A la Candela no li agrada gens el vent quan bufa com si tingués ràbia de vés a saber què. S’espanta quan l’obliga a tancar tants els ulls que semblen dues ratlletes dibuixades sobre les seves galtes. Li recorda els grunys entre dents del seu germà quan s’enfada.

La Candela és a la Cerdanya, passeja amb els pares pel bosc, quan de sobte, el temps es gira, el cel s’enfosqueix i el vent furiós porta fred i trasbals, arrenca fulles, arrossega, empolsega, remena.

La Candela plora, perd la mà de la mare, no veu res, té fred i por. Aleshores sent una escalfor a prop, i un sospir, com un respir alleugerit, suau. No sap que és, però hi confia. Potser és el papa que l’ha trobat. I s’abraça. No, no és el papa, sembla un arbre. Però... pelut?

El cavall, amb un renill, crida els pares.

Sana i estàlvia!

Il·lustració: Emma Faulkner-Metcalf