Eeeeep!

 Josep era el fill de la senyora Remei, la masovera de Can Burriac, d’Argentona.

Quan el vaig conèixer, jo tot just era una nena, em creia que es deia “eeeeeeeeeeeeeeeeep”. En Josep treballava els camps de la família Burriac i la seva mare s’estava al mas, feinejant i atenent als estiuejants que anàvem a comprar-li tomàquets, enciams..., verdura amb gust de verdura. Quan algú volia comprar alguna cosa que la senyora Remei no en tenia en un dels seus cistells de vímet, ella, decidida sortia a l’era i cridava: “eeeeeeeeeeeeeeeeep”, i ràpid, com si s’estès esperant, en Josep emergia de l’hort amb el que calia al client. Quan la mare em portava a Can Burriac, jo desitjava que la senyora Remei no tingués, en el seu estoc de vímets, el que la mare volia i que en “eeeeeeeeeeeeeeeeep” fes la seva aparició miraculosa. Em fascinaven les seves mans, enormes, tallades, com veremades; unes mans tant grans que tota jo desapareixia darrera les meves galtones de nena quan ell me les pessigava en saludar-me: “hola menuda”. Unes mans destrés i dolces malgrat tot.