De matinada, en una barca,
un àngel t'ha vingut a cercar.
Carme.
Vas vèncer impossibles.
Una rossella enmig del glaç.
Ens eres imprescindible,
L'aigua,i la sal.
Tenies la bellesa del mar.

(D'esquerra a dreta: Antoni Sierra, Joan Antoni Sierra, Carme Valle, Conxa Puerto i M Rosa Sierra)

(Pgs 40 - 42 de Driesch nº 2 / 2010)

Potser tu em podries dir
de quina matèria estan construïts
els somnis.
Tu que pertanys a la música
i a la innocència, que ets d’aigua,
de blaus insondables, de llum.

Quan la monotonia implacable
et turmenti, les presses t’absorbeixin,
sigui àrida la paraula i trencadís
l’horitzó que esgarrapes...
Quan, aclaparada, tot siguin miratges,
i els somnis no et llisquin pels dits,
fes un petó...
Arran de llavis et deixo tot l’amor
que he anat trobant pel camí de la vida,
les ales del batec del mar, les pessigolles
de l’afany, torrades amb mel,
el bàlsam de la infantesa, fruits secs,
el pol•len de la casa on has crescut,
i les petjades sense fang de les petites fades.
Sentiràs el teu ritme i el tacte de l’amor.
Tu, que ets veritat indiscutible, que saps
de la pols dels estels, del vèrtex del silenci.
Marta, sabràs explicar que els somnis
són fets de fil de sucre candi transparent
indestructible.

Per a l’estimada Marta Capel

Fotografia: M Rosa Vila

L'Anna Ruiz, com a Vilafranca, va presentar el nostre llibre, amb il·lusió i amb respecte va comentar tots i cada un dels poetes que formem part de Poems&blogs.

Si us interesa el llibre el podeu comprar a La Central.

Camines cap a mi,

provocativa,

dins una transparència

estampada en cursiva.

Els teus

mugrons,perfectes,

desafien el text.

Imagino

que, en fregar la seda,

t’excites.

I jo, entre el públic,

t’ allibero del luxe

i recullo, amb el sexe,

la dansa dels teus pits.

A la llibreria La Central del Raval,
a Barcelona

Presentació del llibre "Poetes a la xarxa", una iniciativa dels editors del blog Poems & Blogs.

Els poemes que oferim mitjançant la xarxa, magnificament editats.

"Fada Lila". Marionetas Travi.

Vinc d’un lloc on les dones no tenen casa, d’un lloc on es fan arracades i polseres amb boletes de vidres, de colors, de bijuteria. Per no perdre la dignitat. Elles aconsegueixen sentir-se dones malgrat la por, la culpa i els barrots. Vinc d’una tarda vis a vis que s’ha fos entre dos portes tancades amb pany i clau, però ella, ha portat berenar en una bossa de plàstic i ens l’ha ofert, com qui rep al menjador de casa. De part de les meves companyes, ha dit. I m’he begut la llauna de no recordo quina beguda dolça com si fos una copa de cava i els hi he donat les gràcies, a totes les dones d’aquesta casa on no es pot entrar i sortir, només lliscar. I sense fer soroll.

He retallat les ombres

del nostre passat

i m’he confegit un paisatge.

Un gest oblidat, una paraula al vol,

un passeig intranscendent,

el vermell, aquella nit de l’adéu.

Tots els meus sospirs

-flors del lilà-

pinten la nit.

AMIGUES

Una sargantana al cor. Tu la teva, jo la meva,
elles eren abans. Hem crescut al voltant
de la seva fragilitat endèmica.
Som una estratègia.
Com les pedres del mur.
Tant se val si li tallem la cua,
o a les parets càlides d’un son la reptem.
Arrapada al nostre segrest, pren el sol.

Per escoltar el vídeo poema fes click sobre la pintura.

No vacil·les, dona de mar,
tens arrels per fer-te terra
i goig d’escuma blanca
per ser serrell d’onades,
glopades de vent. Si cal.

Et reconec en la lluita,
sirena de les utopies,
el far no és cec, només
intermitent, un pacte.

Has estimat el dolor,
lliri de mar somort,
ho sé. Jo també he nuat
els segons exhausts amb
falgueres blanques.

 Després de tot, tu i jo,
som platges nodrint
el paisatge de bonança,
mai barques ancorades.

 Per a la meva estimada Carme,
avui que fa 50 anys. 22 de maig de 2010

                          Un niño de 12 años ganó como premio una cámara digital de Nikon en un concurso de pintura celebrado en Argelia.
La compañía se negó a entregarle el premio ciñéndose a una resolución que prohíbe la entrada en Cuba de productos con componentes procedentes de EE UU.
www.20minutos.es      

No tenia res, ni un duro, diria ma mare. I no era cert. Tenia tots els riures de les nenes i els nens. Tots. Fotografiats amb les càmeres de llauna que pacientment confegia a les nits. Assegut en un banc, amb la recol·lecta dels fruits de la gatzara nocturna dels turistes, que estenia endreçadament sobre un dels cartons que esdevindria el seu llit unes hores més tard, oblidava que no havia sopat i que dormiria al ras, i tornava a ser el reporter fotogràfic que va ser. Amb destresa, avesat a reparar les seves pròpies càmeres, ara, desnonat, fins i tot de professió, es negava a ser-ho també de la vida i, una a una, càmeres sorprenents, talment reals, de colors llampants, de marca, amb les prestacions necessàries per captar la il·lusió, anaven sorgint del seu improvisat taller.

Aquestes sí que eren permeses en el seu país; a més, ell en tenia la patent. Quines paradoxes!

No tenia res, ni un duro, diria ma mare. I no era cert. Tenia l’eloqüència dels savis que, sense ser ostentosos, discursos diuen. Ell només volia regalar.

.

Aquest poema és la meva aportació al concurs de La Vanguardia d'enguany.

Traspàs

M’agradaria que sonés un clavicordi.
Que el mar m’acompanyés en silenci,
-el seu so ja ho féu en vida-.
Irremeiablement cobejo el secret
de la llum.
Em complauria que tot esquitx de sal   
es convertís en roses blanques,
que diuen que mai no es fan pols dins el taüt.

Ja tenim a les mans el llibre Poems&Blogs, poetes a la xarxa

Anna Ruiz va fer una presentació encertada de les nostres activitats i privilegis de poetes blocaires, i un minuciós passeig per cada un dels 33 poetes que confegim el llibre (17 dones i 16 homes).

En Santi Borrell i la Violant de Bru, amfitrions amatents, van fer de l'acte una trobada càlida, simpàtica i amb caràcter.

De ben segur que les gràcies, que cada un dels poetes blocaries els hi donàvem, eren ben sentides. De nou: gràcies!

Fes click sobre el llibre per llegir la presentació de l'Anna Ruiz.
Gràcies Anna!

Tens un racó dalt del món (2001).
Postres de músic (2005).
El vertigen del trapecista (2008).
Una sortida digna (2009). Per llegir ressenya, feu click aquí
A la barana dels teus dits (2009)

"Està molt lleig viure dels fills". Això assevera en Jesús Tibau, assenyalant-los, els fills, els llibres. Ho diu en tó irònic, està clar, perquè tots sabem el pa que s'hi cou... Però ell, mordaç, s'autodefineix com "un home que vol viure del cuento". I així el va presentar la Pilar Valero de "Llambrusca-Alzeheimer Penedès" agraint-li la seva lectura de contes tot col·laborant amb l'associació.

    No em malvendré el silenci. D’aquest cos
    en conec els topants i les dreceres
    i n’estimo els esclats, les defallences;
    no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

                                        Fragment de L’hoste insòlit
                                        Miquel Martí i Pol (1978)

Feu click sobre la imatge per llegir la entrevista

La revista setmanal el Gar , de la Garriga, recull la presentació de
I demà, l'atzar a la Granja Cafeteria La Mila.

Si et vols descarregar la revista n. 183 en pdf fes click aquí

El dia abans de Sant Jordi el periodista David Caminada, en el diari L'Avui, va publicar una ressenya recomanant Arran de l'Ebre, de Cinta Arasa. Recomanació encertada perquè el llibre és una meravella.

La podeu llegir si feu click aquí.

Jo no coneixia la Mila quan vaig escriure "I demà, l'atzar", de fet va ser el llibre que la va acostar a la meva vida de la mà de la meva amiga Rosa M.
Però ella podria ser perfectament la Beth del meu últim relat, mireu que dic:

La Beth és atenta amb el públic,
sempre té una explicació per a qui li demana
i sap fer molt bé la feina.
Alhora, la Beth és una noia molt i molt bonica.

Podria o no podria ser La Mila?